¿No es acaso la figura de Lovecraft una sombra difuminada? ¿Una imagen fundida con un entorno discutiblemente propio? ¿Cuáles son los límites del llamado círculo lovecraftiano? En fin, una deuda pendiente que tanto maese d’Averc como uno mismo damos ya por saldada. Un retorno al pasado. Si no me equivoco el Quimérico nº 7.

HOWARD PHILLIPS LOVECRAFT: El rapsode de les tenebres

Molt bé, d’acord. Acabem amb aquest ridícul joc d’escacs, amb tantes inútils fintes de fet i amagar. Vetlleu les finestres i abaixeu els llums. Assegureu-vos que a taula  no hi manqui el gall dindi amb salsa de nabius i les dolces xocolates de la casa Hershey. Sobretot, fóra impertinent la polpa barata, no escatimeu en bon paper de barba per estendre la nostra invitació. I amb delicada cal·ligrafia, amb els corresponents segells i els tractes de rigor, els esquire i gentleman que siguin pertinents, concediu l’inevitable: que en Howard Phillips ens acompanyi en aquesta quimèrica assemblea.
He d’advertir, però, que la persona a qui convoquem és un misteri. Es tracta de l’impecable cavaller que emprà una ingent part del seu temps i del seu talent en respondre els milers de cartes de tants anòmins i insignificants corresponents? De l’home d’entranyable generositat que descriuen els seus amics, sovint pollosos escriptors de ficcions subalternes a qui va atorgar el privilegi de fer entrar a la història de la literatura convertint la seva obra en una obra col·lectiva (perquè tal cosa són els seus mites)? O encara del distingit gentilhome de vida apartada que, abominant del sexe i dels vicis deleteris, es conduí amb la rectitud victoriana que creia escaure a algú de la seva nissaga i condició? 
O potser, ja indestriable de la seva pròpia llegenda tan àrduament conreada, qui ens ha de visitar és el nen que en la seva tendra infantesa va dreçar altars al déu Pan al jardí de casa i el jovençà a qui una hipersensibilitat nerviosa va fer deixar els estudis i recloure’s per llegir obsessivament Edgar Poe i sortir només de nit a rondar els cementiris i racons ombrívols de Providence? El solitari empedreït que ben aviat va començar a desfer-se de caduques creences consoladores per abraçar una teogonia on no existeix bé ni redempció, sentit ni justícia, ans només deformitat i caos convuls; la foscor amoral i incommensurable, ominosa i còsmica a la que tots hem de tornar després del miratge de la vida.
Però si és just així, potser escriure Howard Phillips sigui només enunciar una lletania cacofònica, una basarda indefinible, un fred impersonal: l’ésser que ja s’ha dissolt, que s’ha escampat convertit en un polsim de malsons preterhumans, d’abominables reminiscències, d’universos que vindran a engolir la nostra ficció de civilització i ens retornaran al fang primigeni de la inexistència, abolit ja aquests accident anomenat humanitat. 
Ben mirat, podria ser que ens estiguéssim precipitant. I que amb la nostra condescendència simpàtica, amb la nostra còmplice picada d’ull a un vell tòtem de les lletres evasives, digerides i trivialitzades per la indústria de l’entreteniment, reduïdes a un catàleg de monstres per espantar les criatures i d’arcans grimoris imaginaris, haguem oblidat que obríem la portella a la recitació al·lucinada d’una veritat molt més paorosa i lenta i plural. I que darrera la màscara lúdica de les divinitats remotes amb noms impronunciables i títols inquietants, dels cultes arcaics i blasfems de races degenerades, de les adjectivacions exuberants i de les bromes erudites hi batega una advertència molt més terrorífica i desoladora. El recordatori d’un gran gel que s’esquerda, del gran edifici de la retòrica que s’enruna, del vell jo unitari que es desintegra i de les pobres bastides que ja cedeixen. Progrés, democràcia, ciència, personalitat, cultura, etc.: aquelles amb què ens hem fingit poder mantenir allunyada la legió de forces desfermades i incomprensibles que ja piquen a la nostra porta, que s’arrosseguen a l’altra banda del mur del somni i ens sotgen del llindar estant. Són Nyarlathotep i Ctlhulhu, Nyogtha, el qui no hauria d’existir i Shub-Niggurath. I és la bogeria que fa morir al sanatori als seus dos progenitors i la metàstasi que se l’endurà a ell abans de fer la cinquantena, les bombes que cremaren l’aire d’Hiroshima i el sol que, convertit en una gegant roja, vaporitzarà la terra i qualsevol memòria de que haguem viscut, lluitat, fet o estimat.
Sí, és aquest inofensiu i una mica excèntric escriptor provincià, de físic poc afavorit, d’opinions racistes, malaltís, acomplexat per una mare neuròtica, timidíssim i gairebé ignorat en vida, a qui pretenem asseure entre nosaltres. Aquell qui en silenci i sense escarafalls, amb l’elegància d’un aristòcrata i la fredor d’un taxidermista, va deixar explicat que en la infinitud de l’univers els nostres esquemes i anhels són només vanitat. Si ho pensem amb serenitat, no pas la més joiosa companyia per un sopar d’alegres camarades.
Però tampoc no és res més que vanitat pensar que depèn de nosaltres convidar-lo i que una oportuna negligència ens pot estalviar la seva vinguda: perquè ens en podem distreure amb subterfugis o edulcorar-ho amb pel·lícules de sobretaula, però la negra gnosi de Lovecraft s’ha infiltrat ja fatalment en la nostre percepció del món, plana tothora sobre nosaltres, ens segueix com una ombra obstinada i verinosa i resisteix tot intent de fer-la digerible. Howard Phillips, ens agradi o no, està ja entre nosaltres i no el foragitarem amb cap truc maldestre d’aprenents d’il·lusionistes.

TEXTO: ALEXANDRE D’AVERC